La Mercè dóna instruccions a l’Eva, la seva filla, de tot el que ha de portar a l’àvia. La seva veu es perd, ja que no para d’entrar i sortir de la cuina. Avui té una entrevista de feina, i ja fa tard. Abans de sortir, recorda a la seva filla que sobretot vagi molt en compte amb els carteristes, quan travessi les Rambles. Afegeix que són homes solitaris amb “males pintes”. L’Eva assenteix mig adormida, mentre acaba d’esmorzar encara en pijama. Se’n va cap a l’habitació. Obre l’armari i tria el seu vestit preferit, decorat amb roselles. Agafa una bossa vermella que conjuntarà perfectament amb el vestit.
Surt al carrer. Fa un dia perfecte. Agafa els ferrocarrils en direcció a Plaça Catalunya. És la primera vegada q...ue visita la cuitat sense la seva mare. Avui se sent tota una doneta. El tren arriba a l’última estació. L’Eva agafa les escales mecàniques. Progressivament un tel de llum solar li mulla la cara. Tanca els ulls i dibuixa amb els llavis un dolç somriure. Surt davant del Zurich. Resta un segons aclaparada per el tumult que vaga per la Plaça Catalunya. Creua un semàfor i camina Rambles avall. La flaire que li arriba de les floristeries, acompanyada del cant intermitent dels ocells, li fa oblidar per uns instants que es troba enmig d’una gran “urbe”. Uns metres més avall, s’endevina la silueta d’una estàtua humana, que sobresurt d’entre una multitud. L’Eva s’escola entre la gent. Sempre li han fascinat les estàtues humanes. Mentre penetra cap a l’interior, sent tot tipus d’accents de gent amb la pell torrada de tant exposar-se sota el sol. A l’interior s’alça el cos d’una noia jove, embolcallat amb un tel marronós del que neixen unes branques poblades amb fulles verdes. La seva cara és manté completament inmòvil. L’Eva la mira impressionada. Surt d’entre la gentada sigil.losament. Quan ja es troba a l’exterior una bicicleta que baixa precipitadament la fa desplomar-se al terra. Sobtadament sent una veu.
- Sinyorita, ¿ayuda?
L’Eva alça el cap. Un home de pell fosca, bigoti grisenc i unes llaunes de cervesa, li allarga la mà. Ella s’incorpora tota esvalotada, recordant els advertiments de la seva mare. Agafa la bossa i comença a córrer. L’Home la segueix cridant «¡Sinyorita, sinyorita!». Ella tomba cap a l’esquerra, per un carrer qualsevol mirant de despistar al seu perseguidor. Uns instants més tard encara pot sentir: «¡Sinyorita, sinyorita!». Corre més ràpid. Tomba per un altre carrer. Mentre es gira per comprovar si encara la segueix, topa amb un senyor, a la sortida d’un restaurant.
- Maca, què tens? –mentre li sosté els braços.
Ella alça el cap. La dolça veu prové d’un senyor vestit amb corbata. Desprèn un perfum molt intens.
- Es... es que –esbufegant- Em perseguia un carterista!
- I t’ha pres alguna cosa?
L’Eva remena la seva bossa mentre recupera l’alè.
- No pot ser! M’ha pres la cartera! –exclama sanglotant.
- Tranquil•la, vols que truquem als teus pares?
- No... en realitat anava cap a a casa l’àvia... viu al Raval...
- Doncs si vols t’acompanyo: es un barri molt perillós per a una vaileta com tu...
Arriben a casa de l’àvia. Pugen fins a un cinquè pis sense ascensor. L’escala està plena de taques d’humitat. Una senyora d’uns seixanta, amb el cabell curt i pantalons de pana, obre la porta. L’Eva s’abalança sobre ella.
- Àvia, un carterista m’ha pres el moneder, i mentre fugia he trobat aquest senyor que s’ha ofert gentilment a acompanyar-me.
El senyor allarga la mà amb la intenció de presentar-se.
- Bona tarda senyora, el meu nom es Andreu Segarra.
- Bona tarda, passi, passi que prepararé una mica de cafè.
Entren al menjador. Al cap d’uns minuts l’àvia surt de la cuina amb la cafetera a la mà. Seuen.
- Aquest barri ja no és el que era, no es pot passejar tranquil amb els delinqüents que ronden pels carrers... –explica l’Andreu.
- Sí, la veritat és que el barri ja no és el que era... –baixant la mirada.
Es fa un silenci.
- I vostè, viu sola en el pis?
- Sí, des de fa molts anys... la meva filla m’ha ofert varies vegades que em traslladi a casa seva, però jo vaig néixer en aquest barri i ningú em mourà d’aquí –afirma amb decisió.
- I té contractada alguna assegurança per robatori? Mai se sap el que pot passar...
- No... el “seguros” no serveixen per res...
- No sé on ho haurà sentit això..., jo represento a una companyia molt reconeguda, si vol li puc explicar el ventall d’ofertes que tenim... sé que mai podríem substituir els seus objectes tan estimats, però com a mínim rebria una compensació econòmica... A més, li podríem instal•lar una alarma, que en cas d’activació enviaria una senyal directa a la nostra central.
L’Àvia el mira dubtosa, la veritat es que des de fa uns anys ja no és la mateixa, ha perdut moltes facultats i se sent més feble.
L’home s’alça mentre treu una targeta de la seva butxaca.
- Bé senyora, moltes gràcies pel cafè. Li deixo que s’ho pensi i si vol més informació quedo a la seva disposició.
Quan acaben de dinar, l’Eva marxa cap a casa. L’àvia resta pensativa un instant. Agafa la targeta i truca.
L’Eva arriba a casa. Troba a la seva mare, que li explica que un senyor ha trucat explicant que tenia la seu moneder.
Surt al carrer. Fa un dia perfecte. Agafa els ferrocarrils en direcció a Plaça Catalunya. És la primera vegada q...ue visita la cuitat sense la seva mare. Avui se sent tota una doneta. El tren arriba a l’última estació. L’Eva agafa les escales mecàniques. Progressivament un tel de llum solar li mulla la cara. Tanca els ulls i dibuixa amb els llavis un dolç somriure. Surt davant del Zurich. Resta un segons aclaparada per el tumult que vaga per la Plaça Catalunya. Creua un semàfor i camina Rambles avall. La flaire que li arriba de les floristeries, acompanyada del cant intermitent dels ocells, li fa oblidar per uns instants que es troba enmig d’una gran “urbe”. Uns metres més avall, s’endevina la silueta d’una estàtua humana, que sobresurt d’entre una multitud. L’Eva s’escola entre la gent. Sempre li han fascinat les estàtues humanes. Mentre penetra cap a l’interior, sent tot tipus d’accents de gent amb la pell torrada de tant exposar-se sota el sol. A l’interior s’alça el cos d’una noia jove, embolcallat amb un tel marronós del que neixen unes branques poblades amb fulles verdes. La seva cara és manté completament inmòvil. L’Eva la mira impressionada. Surt d’entre la gentada sigil.losament. Quan ja es troba a l’exterior una bicicleta que baixa precipitadament la fa desplomar-se al terra. Sobtadament sent una veu.
- Sinyorita, ¿ayuda?
L’Eva alça el cap. Un home de pell fosca, bigoti grisenc i unes llaunes de cervesa, li allarga la mà. Ella s’incorpora tota esvalotada, recordant els advertiments de la seva mare. Agafa la bossa i comença a córrer. L’Home la segueix cridant «¡Sinyorita, sinyorita!». Ella tomba cap a l’esquerra, per un carrer qualsevol mirant de despistar al seu perseguidor. Uns instants més tard encara pot sentir: «¡Sinyorita, sinyorita!». Corre més ràpid. Tomba per un altre carrer. Mentre es gira per comprovar si encara la segueix, topa amb un senyor, a la sortida d’un restaurant.
- Maca, què tens? –mentre li sosté els braços.
Ella alça el cap. La dolça veu prové d’un senyor vestit amb corbata. Desprèn un perfum molt intens.
- Es... es que –esbufegant- Em perseguia un carterista!
- I t’ha pres alguna cosa?
L’Eva remena la seva bossa mentre recupera l’alè.
- No pot ser! M’ha pres la cartera! –exclama sanglotant.
- Tranquil•la, vols que truquem als teus pares?
- No... en realitat anava cap a a casa l’àvia... viu al Raval...
- Doncs si vols t’acompanyo: es un barri molt perillós per a una vaileta com tu...
Arriben a casa de l’àvia. Pugen fins a un cinquè pis sense ascensor. L’escala està plena de taques d’humitat. Una senyora d’uns seixanta, amb el cabell curt i pantalons de pana, obre la porta. L’Eva s’abalança sobre ella.
- Àvia, un carterista m’ha pres el moneder, i mentre fugia he trobat aquest senyor que s’ha ofert gentilment a acompanyar-me.
El senyor allarga la mà amb la intenció de presentar-se.
- Bona tarda senyora, el meu nom es Andreu Segarra.
- Bona tarda, passi, passi que prepararé una mica de cafè.
Entren al menjador. Al cap d’uns minuts l’àvia surt de la cuina amb la cafetera a la mà. Seuen.
- Aquest barri ja no és el que era, no es pot passejar tranquil amb els delinqüents que ronden pels carrers... –explica l’Andreu.
- Sí, la veritat és que el barri ja no és el que era... –baixant la mirada.
Es fa un silenci.
- I vostè, viu sola en el pis?
- Sí, des de fa molts anys... la meva filla m’ha ofert varies vegades que em traslladi a casa seva, però jo vaig néixer en aquest barri i ningú em mourà d’aquí –afirma amb decisió.
- I té contractada alguna assegurança per robatori? Mai se sap el que pot passar...
- No... el “seguros” no serveixen per res...
- No sé on ho haurà sentit això..., jo represento a una companyia molt reconeguda, si vol li puc explicar el ventall d’ofertes que tenim... sé que mai podríem substituir els seus objectes tan estimats, però com a mínim rebria una compensació econòmica... A més, li podríem instal•lar una alarma, que en cas d’activació enviaria una senyal directa a la nostra central.
L’Àvia el mira dubtosa, la veritat es que des de fa uns anys ja no és la mateixa, ha perdut moltes facultats i se sent més feble.
L’home s’alça mentre treu una targeta de la seva butxaca.
- Bé senyora, moltes gràcies pel cafè. Li deixo que s’ho pensi i si vol més informació quedo a la seva disposició.
Quan acaben de dinar, l’Eva marxa cap a casa. L’àvia resta pensativa un instant. Agafa la targeta i truca.
L’Eva arriba a casa. Troba a la seva mare, que li explica que un senyor ha trucat explicant que tenia la seu moneder.
No hay comentarios:
Publicar un comentario